Crònica d’un entès de fireta.

Quin desencís vas tenir en la darrera fira de productes de proximitat! Et vas sentir descol·locat per una fotesa que qualsevol que no fos de la zona hauria espifiat sense adonar-se’n, però tu no t’ho podies permetre i així en vas sortir d’escaldat.

Ets dels que et plau arribar d’hora als llocs i fer un volt tranquil abans que el populatxo, com t’agrada anomenar les famílies que surten de cap de setmana perquè la mainada s’esbargeixi tot xisclant i corrent, arribi i ho destaroti tot.

Fent el tafaner, t’endinsaves en les diferents paradetes que oferien productes de la terra.
A primera hora del dematí, el que et venia de gust era tastar els dolços típics del Vallès. Els primers a paladejar van ser els carquinyolis de Caldes, però no vas defallir i continuares amb els borregos de Cardedeu.

Els vas tastar, a fe de Déu que ho vas fer, i per tirar avall, vas buscar algun estand de vi, a poder ser d’alguna denominació de renom d’aquestes que només tastes quan et conviden als àpats familiars i la resta de parents es vol gastar el sou per quedar bé, mentre tu únicament hi aportes la teva presència.

Vas escollir un celler d’Alella que oferia un vi dolç de garnatxa negra. Volies fer-te l’entès, com si fossis un expert tastador, removent el gotet de plàstic que t’oferien. Era poc glamurós, ja que volies exhibir tot el que havies après als tastos fets, primer a la carrera i posteriorment a enoteques i altres establiments. No era el lloc adequat i tothom et mirava amb cara de desdeny.

Ja saps que et costa fer amics i socialitzar amb persones que no coneixes, però aquestes actituds encara t’ho dificulten més.

Vas donar la teva opinió i més d’un es va quedar estupefacte, ja que no es creien que l’encertessis tant.

– Aquest color robí profund, gairebé tocant al violeta, és molt interessant. Una olor a fruita molt madura acompanyada d’un toc especiat. I, tot i ser potent en boca, aporta frescor.
– Així, quantes ampolles te’n vols endur?
– Ui, no! Tot just comença la jornada i no voldràs pas que vagi carregat com una mula tot el dia.

Vas girar cua per seguir el teu passeig d’esmorzar de fira, però encara vas sentir un murmuri que semblava dir: «Com segueixis així sí que aniràs ben carregat, si t’afartes i beus a cada paradeta». Però tu vas fer com si res i prosseguires.

Durant hores vas pul·lular per tota l’esplanada i notaves com l’ambient es caldejava, tant per l’augment de públic com pel sol, que cada vegada era més roent.

I a migdia va arribar el moment fatídic. El rau-rau de l’estómac t’assenyalava que era l’hora del vermut i vas pensar que un bon pa amb tomàquet i embotit seria fabulós.
Et va encuriosir una carpa que anunciava amb unes lletres enormes un producte amb un nom peculiar, «l’autèntic petador». Allò no ho havies sentit anomenar mai, tot i creure’t el gran entès del producte català. T’hi vas atansar i vas fer-hi una ullada. Només hi veies els fuets de tota la vida, i vas gosar demanar, entremig d’aquella gentada, què era allò tan meravellós que venien.

– Perdoni, però això que anuncieu com a autèntic petador, a què us referiu?
– Vaja, ja en tenim un altre!
– Què voleu dir?
– No sou pas de per aquí, oi?
– Sí, i tant, del Vallès de sempre. I aquí, l’únic producte que hi veig és fuet.
– Doncs així li recomano que vagi a les parades d’embotit de La Plana, que és on fan el fuet. A Sabadell no n’hem fet mai i només ens dediquem al petador.

Tothom se’t va quedar mirant amb cara acusadora, com si fossis un ignorant, i et vas enrojolar com un pebrot.

– No me’n deixaria tastar una mica, per veure’n les propietats úniques? –vas dir-li amb certa mofa, ja que allò era fuet.
– Tot i que no el sabrà apreciar, n’hi deixo provar un bocí.

Això et va agrejar per dins i, després de tastar-lo i veure que tenies una via de fugida força clara en un passadís que la gent havia creat sense ser-ne conscient, vas etzibar.

– Doncs l’única diferència que hi trobo és la pela, però sent de Sabadell...
– No l’entenc.
– Ja se sap que a Sabadell, Mala Pell.

Vas girar cua sense voler veure ni la cara ni la reacció del comerciant i dels tafaners que us envoltaven. Havies caigut en la provocació i havies utilitzat el tòpic més suat que pot haver-hi dins del Vallès.

A mesura que t’allunyaves de la carpa del petador, el ridícul que et sobreeixia es va anar canalitzant en una mena de lucidesa amarga. Potser no erets tan entès com t’agradava creure, i això et va fer recapacitar.
El Vallès, amb els seus productes, la seva gent i els seus tòpics, t’havia donat una lliçó que no havies demanat, però te la mereixies i no tenies més remei que acceptar.

Vas acabar comprant tot de productes i avui, mentre buides les bosses i omples el rebost amb aquelles delícies, et vibra el mòbil que tens damunt la taula. És el teu cosí de Sabadell, que us envia un missatge al grup de la família per convidar-vos al vermut del proper cap de setmana:

«Ei, diumenge vermut. Jo poso el petador. La resta, el que vulgueu, però tots a dur alguna cosa!»

Et quedes del tot embadalit observant la pantalla, mentre una mena de resignació et puja per l’espinada. L’aroma de l’embotit ha omplert tots els racons de la cuina, però almenys ja no ets l’ignorant que demanarà què coi és allò que us vol fer endrapar.