Novetat efímera.

Si no tens res de nou, no ets ningú; No existeixes.

Pressa:

Ara que ens trobem en plena campanya de rebaixes, penso en el tema de les novetats i l’obsolescència, tant la planificada dels aparells informàtics com la d’estar al dia per no quedar enrere en coses com la roba o la cultura.
Tenim una obsessió per la novetat i una mena d’odi cap a allò que ja té un temps de vida.

Vivim en un moment en què la immediatesa ho devora tot. No pots badar ni un moment. Si t’encantes, ja ets a la cua i ningú et recorda. Sembla que només existeix l’ARA. En el cas literari, un cop publicat, ja és vell, prescindible i, per tant, oblidat.

Durada:

Doncs jo vull reivindicar el que ja ha estat fet. Allò que ve del passat, que simplement no és d’avui.
No crec que una cosa perdi el seu valor només perquè fa sis mesos que ha vist la llum.
De debò que una obra, un llibre, un relat o qualsevol expressió artística pot ser tan efímera?

Troballa:

Amb aquesta idea rondant pel cap, he remenat llibretes i notes i he trobat un relat que vaig escriure a l’institut. D’això ja en fa ben bé vint-i-cinc anys. I AVUI li deixo veure la llum perquè el gaudeixis.
Segons els cànons actuals, ja no hauria d’existir o estaria descatalogat, però aquí el tens.

El llegeixes i me’l comentes?

12 de març de 1998.

3er de B.U.P.

Tirant lo Blanc a ...

Com va molar la setmana passada al bar musical habitual.
Quan vam arribar, com sempre, vam començar la nostra festa fumant i bevent les nostres cerveses.
De cop i volta, sense que fos el dia de Carnestoltes, vam veure un tio que estava penjadíssim. Anava vestit com a l’edat mitjana, per allà el segle XV o així, tot i que ara no és que me n’enrecordi gaire bé. Un tros d’armadura que li cobria tot el cos.
Com que cridava tant l’atenció, m’hi vaig acostar i li vaig dir que què hi feia allà i que d’on venia. Totes aquestes preguntes tan típiques.
Ell em va contestar que era Tirant lo Blanc i que buscava a la seva enamorada Carmesina per aquell indret, però que era incapaç de trobar-la en aquella paranoia de llums, que s’estava marejant per moments amb els flaixos i el soroll tan estrident.
Jo li vaig explicar que aquell soroll era música i que aniríem a ballar al mig de la pista.
Així ho vam fer, i quan van posar una cançó Ska li van començar a cardar puntades de peu i ell, en veure’s amenaçat, va treure l’espasa i la va començar a brandar.
Tothom que estava a la vora d’ell va sortir corrents i ens vam quedar al bell mig de la pista en Tirant, una noia en estat de xoc i jo.
En veure-la, la va examinar i va dir:
– Per fi t’he trobat, estimada Carmesina.

Comparteix:

Conserves algun text que hagis escrit fa temps? Recordes alguna creació que se’t quedés gravada al cervell tot i que ja no la tinguis físicament?
Pot ser divertit compartir-ho i comentar-ho.

Reivindiquem el dret de les coses a durar!