Localització permanent.

Un aparell ens situa. I alhora ens fa perdre.

Context.

Ens hem acostumat a arribar a tot arreu gràcies al GPS, el famós Sistema de Posicionament Global. Però hi va haver una època en què només uns quants en tenien un, i no pas al mòbil. Era una màquina més o menys voluminosa, com el mític TomTom. La resta ens espavilàvem com podíem amb mapes de carreteres o, més endavant, imprimint rutes d’Internet. Com canvien els temps, oi?

Qui més, qui menys, té alguna història relacionada amb aquest aparell que, sovint, passa a ser un Giny de Pèrdua Segura. Les causes són ben variades:

• No trobar senyal.

• No tenir els mapes actualitzats.

• No saber interpretar les indicacions.

I un llarg etcètera. Però, al final, l’instint de supervivència sempre et fa arribar a puesto, encara que sigui després de donar infinitat de voltes.

Personal.

Jo em sento identificat amb totes aquestes opcions i amb d’altres que ara mateix no recordo, però de ben segur que m’han passat.

Em ve a la memòria una vegada que havia d’anar a l’Hospitalet i no sabia ni com posar-m’hi. El meu pare em va deixar el seu GPS, molt content perquè, com a camioner, des que el tenia no s’havia perdut més. Sempre ho diu i després hi afegeix: «Però amb el camió has de vigilar si caps pels carrers que et diu». Jo segur que m’hi encallaria a la primera de canvi.

Aparell instal·lat i cap a destinació. Quan ja era a prop, en una rotonda em va indicar a la dreta, però a la dreta hi havia dues possibilitats. Lògicament, vaig triar la dolenta. I allà va començar l’aventura, carrers en obres, asfalt aixecat i jo anant d’una rotonda improvisada a una altra, seguint les seves ordres. Dibuixava un infinit, com en el cal·ligrama de l’entrada Vers Advers. Una atracció de fira en tota regla.

Vaig acabar aparcant en un descampat i demanant a un noi que estava netejant el cotxe com arribar a l’edifici que teníem just al davant. Ell, molt amable, em va dir: «Agafa i creua per aquí». Me’l vaig mirar i li vaig preguntar si m’ho explicava per anar-hi amb cotxe. Va aixecar el cap, va mirar l’edifici, em va tornar a mirar i amb la cara va pagar.
Finalment, cotxe aparcat i a caminar. Òbviament vaig arribar tard, però es veu que amb aquelles obres ningú arribava a l’hora.

Relat.

Com aquesta, en tinc les que vulguis. I com que el GPS sempre té afany de protagonisme, he decidit narrar un petit viatge d’unes vacances guiades per aquest inestimable company de trajecte. Res pot anar malament, no?

Camí Incert.

Ja tenen les maletes a punt des de fa unes hores, però volen evitar la calorada més intensa, tot i que això vulgui dir arribar de nit a la destinació de descans estival.

Han reservat una petita habitació d’hotel en un poblet pintoresc del Pirineu. El pla, relaxar-se. Dormir fins tard, passar-se tot el dia a la piscina i, al vespre, buscar algun lloc per menjar coses típiques de la zona.

A mitja tarda, un cop carregat el maletero del cotxe amb maletes, bosses i bossetes, ja estan llestos per sortir.

Pugen al cotxe i fan un petit examen per assegurar-se que no es deixen res.

– Ho tenim tot?

– Jo diria que sí.

– Ah, ja sé què falta! El GPS, per no perdre’ns.

– És veritat! Ja pujo a agafar-lo.

Mentre ella espera asseguda al lloc del conductor a punt de marxa, ell surt del cotxe, entra a l’edifici i desapareix engolit per aquelles quatre parets.

El temps avança i ell no torna. La preocupació va en augment, i quan ella obre la porta per anar a veure què passa, ell surt tot sufocat amb l’aparell en una mà i el cable de connexió a l’altra.

– Cony de trasto! No trobava el cable, i sense això no el farem pas anar.

Potser és un mal presagi o simplement una anècdota, però cap dels dos gosa verbalitzar el que els passa pel cap.

Arrenca abruptament i les rodes es queixen fent un petit grinyol. Mentrestant, el copilot posa música per amenitzar el trajecte i connecta l’aparell que els indicarà les direccions a seguir.

Fan un pit-stop a mig camí per recuperar forces, omplir el dipòsit del cotxe i alleugerir el seu. Compren quelcom per fer un soparet ràpid i fred, perquè segons el seu assistent arribaran cap a quarts de deu tocats, i entre descarregar, aposentar-se a l’habitació i una cosa i l’altra, són capaços de quedar-se sense sopar si no troben res obert.

Amb tot el que necessiten al seient del darrere, tornen a posar-se en marxa. Van passant els quilòmetres i el paisatge urbà desapareix per transformar-se en majestuoses muntanyes.

Ja noten l’olor de natura que tant enyoraven.

El GPS, que no ha callat en tot el viatge, barrejant-se entre converses i música, encara la recta final.

– Pren la propera sortida i, a tres-cents metres, has arribat a la teva destinació.

Es miren amb els ulls brillants, prenen la sortida i, al cap de tres-cents metres:

– Has arribat a la teva destinació.

Aturen el cotxe davant d’un edifici fosc i sense cap llum encès. Ell baixa sense dir ni un mot i ella es queda dins del cotxe sense apagar el motor.

Quan torna, la seva cara és un poema.

– No t’ho creuràs!

– Què passa? No em diguis que han anat a dormir i no ens havien dit que hi havia hora d’arribada.

– Pitjor! Hi ha un paper a la porta que posa: «Tancat per sempre».

– Au va! No pot pas ser.

– Doncs baixa i mira-ho tu mateixa.

Ella apaga el cotxe i surt cap a la porta. Veu el cartell i la ràbia i la impotència li neguen els ulls.

Ell també surt per mirar de traçar una estratègia vàlida, almenys per aquesta primera nit.

– Seguim carretera enllà i al proper poble busquem algun lloc per dormir.

– Però com vols que en aquests pobles tan minúsculs hi hagi hotels oberts sense reserva fora de temporada?

– Dona, hem de tenir esperança. I a males, ens quedem al cotxe.

– Sí, perquè no podem pas preguntar a ningú. Vaig llegir que en aquest poble tan sols hi viuen vint-i-tres persones.

Un cop dit això, senten una remor.

Un calfred els recorre l’espinada fins que veuen dues persones fent la passejada de després de sopar.

Sense ni pensar en l’ensurt que els donaria, ell surt disparat cap als dos individus i els assalta sense cap avís previ.

– Perdonin. Saben què ha passat amb l’hostal que hi havia en aquest carrer?

– Ah! Ja en tenim uns altres.

– Ves, és que des que tothom fa cas a les màquines ens faran parar bojos.

– I doncs?

– Heu vingut amb un trasto d’aquests que us indica la ruta i allà on heu d’anar, oi?

– Sí.

– Doncs aquest és el problema. La vostra destinació no és aquesta, és a la propera sortida. Hi deu haver un error de programació i tots els que busqueu l’hostal veniu a parar aquí.

– Només cal que torneu a la carretera i feu cap a la següent sortida. Tres-cents metres i ja hi sou.

– Vaja, doncs moltes gràcies.

Torna cap al cotxe la mar de tranquil, i ella, rosegada pels nervis, està a punt d’escanyar-lo.

– Què t’han dit?

– Que tirem a la brossa el GPS i fem més cas dels mapes de carretera.

Contribuir.

Vols compartir alguna aventura viscuda amb aquest guia imprescindible? Entre tots ens movem, ens orientem i intentarem no perdre’ns.
Ves a participa o deixa un comentari que ens situï a bon port.

Ves a Participa