Solstici d’estiu.

La nit més curta de l’any. I encara la volem encendre per no veure la foscor.

Context.

S’acosta Sant Joan. De la revetlla en diuen que és la nit més curta de l’any, tot i que tècnicament no ho sigui, l’honor el té la nit del vint al vint-i-u de juny. El dia s’allarga a més no poder i la nit pràcticament s’esvaeix.

Però la tradició pesa, i si diem que la revetlla és la més curta, doncs a celebrar-ho, què carai!

Costumisme.

És una nit carregada de símbols, rituals i creences, on es barregen tradicions populars amb d’altres d’arrel religiosa. 

El foc n’és l’eix central. Petards, fogueres o falles. Tot plegat amb un significat de purificació i renovació, per tancar cicles i començar-ne de nous, per allunyar males energies i atraure la bona sort.
Cremem allò que es vol deixar enrere o, a l’inrevés, hi llencem els desitjos que es volen assolir. I, ja que ens hi posem, per mantenir a ratlla bruixes i altres éssers poc amistosos.

L’aigua també hi té el seu paper reservat. Banys de mitjanit al mar per tenir salut i prosperitat. Les onades amb un poder especial durant aquesta breu fosca.

I no puc endescuidar-me de la flora. Les herbes remeieres que aquesta nit semblen carregar-se d’un poder extra. Recol·lecció d’hipèric o herba de Sant Joan, farigola, romaní o sàlvia entre d’altres. Deixar-les a la serena per convertir-les en aigua de Sant Joan, bona per netejar la casa o rentar-se la cara l’endemà.

Compartir.

Però, sobretot, Sant Joan és sinònim de comunitat. Aquelles revetlles populars amb sopars a la fresca. En família, amb amics, veïns o el poble sencer. On no hi pot faltar la música, la coca, el cava i concloent-ho amb el foc en qualsevol dels seus formats.

I entre tot això, treuen el cap històries i anècdotes dignes de ser explicades i compartides. Uns cosins tirant petards després del sopar, unes bosses plenes de pirotècnia a les escales de l’entrada, uns adults vigilant però no gaire atents i una granota saltadora que ho remou tot.

Com ja vaig fer a l’entrada Tradició oral, on t’explicava la misteriosa desaparició d’una fava del tortell de Reis, avui recupero una altra història familiar. Tradició oral pura i dura, uns fets que, segons a qui preguntis, te n’explicarà una versió diferent.

Aquesta és la meva:

La granota saltadora.

Fa dos dies que hem acabat l’escola i amb el pare ja hem anat a la caseta de petards que han muntat a la rotonda d’entrada al poble.

Ja sóc gran i en volia algun d’aquests que peten fort, però la seva visió no és la meva i només m’ha agafat bombetes i bengales, i alguna font que ja m’ha deixat clar que la tirarà ell.

En canvi, al meu germà sí que n’hi ha comprat dels grossos, els "rompetotxos". El nom ja ho diu tot. M’he enrabiat una mica, però després he pensat que, enmig de l’enrenou que hi haurà havent sopat, segur que en puc robar algun de les bosses que hi hagi per allà i encendre’l jo mateix.

Comencem a sopar a les deu en punt. Les bosses encara estan custodiades pels adults i no ens han deixat sortir a tirar res. Ens han dit que fins que no acabem de menjar-nos la coca ningú anirà a la plaça. Així que no cal córrer, haurem d’esperar igualment que els grans acabin l’àpat que semblarà no tenir fi.

Avui hi ha pa amb tomàquet i plates d’embotit, almenys no fem primer i segon. Després vindrà la coca amb el cava i començarem a fer-nos pesats per poder sortir el més aviat possible.

Ben tips amb tot aquest tiberi, un dels grans vol sortir a fumar i ho aprofitem per enganxar-nos-hi. Ningú hi posa cap objecció.

– Vigila’ls bé, que ara sortirem. I la resta, aneu amb compte.

És l’única indicació que rebem, prou difusa per no fer-ne massa cas.

Mentre el meu germà i els cosins pidolen un encenedor, jo començo a llançar les meves bombetes, les faig espetegar amb força contra el terra o alguna paret, a veure si així em faig veure.

Ells, per la seva banda, ja han aconseguit foc i comencen amb els fluixos. Primer les piules després "xinos", "carpinteros"... i de moment s’aturen aquí. Surt la resta de la família a la plaça per gaudir de les fonts lluminoses que compartim cada any.

Durant una bona estona quedem tots embadalits amb els jocs de llums.

Quan me cosina ja en té prou, avisa que en tirarà un que farà soroll i tothom es prepara agafant posicions estratègiques.

Ella, just al davant de l’entrada, col·locant el petard.

El meu germà i el meu cosí observant-la de prop.

Un tiet fent el papallona per allà, dient-li que no el posi davant l’entrada, que a veure si tindrem un ensurt.

La mare i una de les ties entrant a casa perquè no els agraden els petards.

Un veí baixant per l’escala tot xiulant.

I jo, a mitja entrada, ni prou enfora per veure-ho bé, ni prou endins per perdre-m’ho.

Hi ha una segona advertència perquè canviï de lloc l’encesa, però no en fa cas. Acosta la flama de l’encenedor a la metxa, que comença a espurnejar, i tots els de fora s’aparten.

En aquell moment, algú que treu el cap de casa diu:

– Això és una granota, i l’has enfocat cap aquí.

Moment de pànic, però la tercera advertència arriba massa tard.

El primer espetec el fa al lloc, però després salta.

El segon espetec és dins d’una de les bosses plenes i endescuidades als esglaons de l’entrada.

A partir d’aquí, hi ha un campi qui pugui.

I jo em quedo paralitzat de por allà al mig, tot transcorre en càmera lenta i veig perfectament el que passa, molt a poc a poc.

El veí tira corrents escales amunt.

La mare i la tia cap a dins de casa.

Els de fora corrents, cadascú cap a una banda diferent.

I jo suportant el tercer espetec just davant dels meus morros, primer llum, després soroll.

Llavors segueixo sentint de fons les explosions i el retronar de dins l’entrada, però sense veure-hi.

El quart, el cinquè, el sisè i el final.

Només això, cap veu, cap corredissa.

Alhora havien començat a explotar els de la bossa. Coets sortint disparats, fonts i bengales enlluernant, i la resta ensordint.

Transcorreguts aquests segons eterns, la vida reapareix a l’escala.

El veí baixa.

Un altre veí surt.

La família treu el cap de casa.

Els de fora retornen de la corredissa.

I jo, palplantat al mateix lloc, bramant com un ase.

M’envolten preguntant-me com estic. No responc, perquè realment no ho sé. Algú m’agafa de la mà i em porta cap a dins. Sento aigua corrent i algú que em mou la cara d’un costat a l’altre per veure si estic sencer.

Obro els ulls amb la por de si hi seguiré veient i tinc un bon ensurt en veure què tinc davant meu. Algú que s’assembla a mi, amb la cara emmascarada de pólvora cremada, talment com si vingués de la guerra.

Conseqüències. 

Només afegir que, des d’aquell dia, els petards em fan bastant de respecte. Els correfocs, de lluny i les fogueres, en una llar de foc.

Tens alguna història memorable de Sant Joan? Amb petards, banys nocturns, recol·lectant herbes o menjant coca i bevent cava.
Jo ja t’he explicat la meva. Comparteix la teva i així la podrem explicar en els sopars populars que s’acosten.