Solitud compartida.

Escriure sense saber si algú et llegeix, però val la pena.

Blog.

Ja porto uns mesos gestionant aquest espai.

Al principi, a part d’haver de crear el contingut, tenia més feina amb la configuració de la pàgina. Tenia una idea clara dins del cap que, molt a poc a poc, ha anat agafant forma fins a tenir l’aspecte actual.

Ja vaig comentar aquest procés a l’entrada En construcció: La tria de plantilla, de colors, de formats, de lletra, ...

Crec que el tema de configuració ja el tinc força tancat, tot i que encara em queden algunes coses pendents com afinar el tema de contacte, veure com funcionen les subscripcions, ... I d’altres que t’adones que no funcionen a mesura que vas fent proves, com el botó d’entrada aleatòria o el formulari de participació.

Dubtes.

Ara puc destinar més temps a rumiar en qüestions com:

• El temps invertit ha estat fructífer?

• Això que estic creant arribarà a algun lloc?

• Tindré algun lector que m’aporti comentaris, participi amb escrits, ...?

Pensament.

Hi ha dies que ho penso tot això, però després m’aturo, reflexiono un moment i em dic a mi mateix: 

"Ja fa anys que escric i sempre s’ha quedat per a mi. Ara simplement segueixo fent el mateix, amb l’opció que, si algú que passi per aquí hi veu interès, ho pugui llegir i compartir".

Camí.

Així doncs, la solitud en l’escriptura continua, però amb aquella cosa que mai saps si a l’entrar en aquest espai teu, l’hauràs començat a compartir.

Si algun dia hi arribes, seu i llegeix. 

La porta és oberta, entra i participa.