Tradició oral.

Històries del boca-orella.

Una anècdota esdevé llegenda.

Ara que s’estan acabant les Festes de Nadal i només ens queda passar Reis per tornar a la rutina de cada dia, et vull explicar una anècdota que s’ha anat explicant dins la meva família any rere any, fins a convertir-se gairebé en llegenda.

La història.

Quan era petit, cada any el dia de Reis fèiem un dinar familiar a casa. Durant el matí passàvem per totes les cases a veure què ens havien passat els Reis i acabàvem a casa per fer el dinar multitudinari. Potser ens ajuntàvem vint-i-cinc o trenta persones, que pel menjador de casa això era un gran atapeïment.

El dinar avançava i s’acabava amb el clàssic tortell amb les figures a dins. L’important de la història radica en la fava. A casa, el qui treia la fava pagava les postres del dinar de la setmana següent, que ens tornàvem a reunir al mateix lloc però amb canvi de menú.

Doncs un any, al tortell de la taula dels petits no va sortir la fava, només el rei. Després de preguntar, indagar i examinar, es va arribar a la conclusió que el meu cosí més gran se l’havia empassada amb un cop de coll que algú havia vist. Jo sempre he tingut la sospita que se la va guardar a la butxaca en un descuit, quan ningú no mirava. O simplement el flequer no la va posar.

Sigui com sigui, la fava no va aparèixer i la història s’ha explicat cada any des de llavors. Canviant detalls segons qui la recorda, tot reescrivint el mite familiar en cada dinar de Reis, com mana la tradició oral.

El relat.

Amb el desig de retenir aquests moments que es perden amb el temps, vaig escriure un relat curt. No s’ajusta exactament al que va passar, però sí el que em fa sentir cada vegada que recordo la fava extraviada. 

Te’l deixo perquè el gaudeixis:

Sobre una fava i un rei:

Ja fa set anys que pago postres, tal com si hagués trencat un mirall, i qui sap si avui serà la vuitena i encetarem una nova trencadissa especular. Entaulat, amb tota la família al voltant i després d’un banquet excel·lent i abundant, és l’hora del desenllaç fatal. El típic tortell de Reis s’ha convertit en una autèntica maledicció per mi. 

Agafo el tros que em pertoca i li clavo la primera queixalada. De moment tot rutlla, no hi he trobat res. Tothom està expectant vers la meva figura, però jo faig com si res. A la segona mossegada tot s’estronca i es confirma la tragèdia, he tocat quelcom sòlid. Faig veure que tot va com una seda, però les mirades clavades com ganivets no m’ho deixen fer. 

He pensat de fer un cop de coll i empassar-me-la, però amb la bona sort que tinc potser correria el risc d’ofegar-me. Així que finalment escupo sobre el plat un manyoc embolicat en paper de plata. Tots els convidats esbossen un somriure pensant que ja hi tornem a ser, mentre jo desembolico el que acaba sent una magnífica figura reial pintada amb uns colors preciosos. 

Ara el somriure s’instal·la en el meu rostre mentre m’acabo el meu bocí, tot mirant de cua d’ull les cares de preocupació per saber a qui li haurà tocat el relleu de la fava.

L'aportació.

I tu, tens alguna d’aquelles històries de Nadal que, amb els anys, ha acabat esdevinguen llegenda domèstica?