Memòria disfressada.

En sóc un de real però en vull ser un altre de diferent. Un cop l’any ho puc fer.

Estava pensant en aquelles èpoques en què ens feien disfressar. Dic ens feien perquè és una cosa que no m’ha agradat mai, però a escola, i fins i tot a l’institut, ens hi obligaven a participar. Tot i així, la majoria de vegades podíem escollir com anar guarnits.

Fent un exercici retrospectiu, i passant del nen que no volia disfressar-se a l’adult que ho recorda amb certa enyorança, he anat desgranat els diferents tipus de vestuaris des d’un punt de vista més general per després anar-ho matisant.

Disfresses.

Fent memòria, he recopilat les vestimentes que he portat en algun moment o altre. Algunes les recordo i d’altres les he recuperat gràcies a fotos que he tornat a veure després de molts anys.

Segur que me’n deixo moltes però el recull aniria des de coses típiques com un pirata o un pallasso fins a personatges no tan vistos com un bufó.
Per fer rues menys pesades, ens havíem disfressat, amb dos o tres companys, de ciclistes o repartidors de pizzes per poder-la fer en bicicleta.
També recordo algun personatge ara molt conegut, com en Son Goku de Bola de Drac, però en el seu moment va ser força original, tot i que els cabells eren els meus sense cap efecte estrany per intentar imitar-los.

Sempre procurava escollir personatges que anessin ben abrigats, perquè el fred, al febrer, encara es deixa notar.

Disfresses temàtiques.

Una escena que vam intentar amb companys del poble va ser simular un casament. Em va tocar fer de capellà perquè tenia la roba d’una obra de teatre que havíem fet a l’escola. El tema de les obres de teatre ja el tractarem en una altra entrada, que també s’ho mereix.

I la típica disfressada col·lectiva escolar, tots els alumnes petits érem fitxes de dòmino i els grans feien partides amb nosaltres. Va ser una experiència curiosa.

Disfresses reciclades.

L’altre cara d’aquestes peces de roba és el reciclatge. Molt sovint em disfressava del mateix que anys abans s’havien posat el meu germà o els meus cosins. No és que em sembli malament el reciclatge de roba, ans al contrari, ja ho reivindicava a l’entrada Novetats efímeres, les coses tenen dret a durar!
Però de vegades el que et tocava ja no es portava i semblaves una mica desfasat. Tot i així, cap queixa i endavant!

Disfresses artesanes.

I l'última cosa que vull explicar abans d’entrar en matèria literària. Les disfresses artesanes.

Amb una àvia modista que ens ho feia tot tal com ho volíem, per complicat que li poséssim. Amb qualsevol retall de roba et confeccionava el vestuari més fidel al personatge que li havies demanat.
Quin n’era l’inconvenient? Que no podíem participar al concurs de la millor disfressa perquè ens acusaven de no ser casolanes, sinó comprades. Així de bona cosidora era l’àvia!

Moralment érem sempre els números u, tot i no ser els primers de manera oficial.

Disfresses que voldríem ser.

I pensant en tots aquests personatges que hem estat per un dia, m’ha vingut al cap que potser val la pena jugar-hi una mica més. Què et sembla si fem un escrit sobre un personatge del que ens haguem disfressat? Agafem la identitat prestada i fem una escapada per mons imaginaris.

Fes-ne una llista, comparteix-la i tria!

Ves a Participa

En el meu cas, tinc tots els anteriors per escollir i, posant-me a escriure sense pensar-hi massa, m’ha acabat sortint el següent. Potser endut per la febre One Piece i perquè fa uns dies vaig assistir al concert que va fer l’Orquestra Simfònica del Vallès tocant els temes més rellevants de la sèrie.

També he aprofitat per incloure-hi un paràgraf dedicat a la meva àvia modista! A veure si el trobes!

Els pirates honrats.

El desembarcament serà a la caiguda del sol, per passar tan inadvertits com puguem. Com a pirates, no som gaire ben rebuts als pobles pescadors, però mai hem fet res a ningú que no s’ho mereixi. 
Tornar a terra ferma sempre em desconcerta, després de tant de temps solcant les ones, el món es mou constantment, i quan poses els peus en un sòl sec i immòbil et queda el bellugueig al cos, com si anessis ple de rom a les venes. Res més lluny de la realitat, ja que al vaixell només el fem servir per cuinar i desinfectar.

L’illa on ens hem d’abastir es troba en unes costes molt traïdores, amb esculls de corall amagats per la marea alta i la bromera de les onades trencades. Per sort, viatja amb nosaltres un nadiu de la zona. Ens guiarà en la foscor, pel camí segur, invisible per als forasters però conegut pels autòctons. El capità s’ha apartat i li ha cedit el comandament mentre naveguem per aquesta zona.

Arribem al vespre i el pensament és tornar a salpar a trenc d’alba. Només ens veuran els comerciants i els hostalers, que no ens delataran, ja que per ells som un negoci rodó, gastant part dels nostres botins als seus establiments.

Mentre baixo per la passarel·la, noto el fregadís d’un fil gruixut a la màniga. És un punt diferent, més ferm, com els que feia la persona que em va ensenyar que una bona peça no és la més cara, sinó la més estimada. No sé per què penso en això ara, però el record m’escalfa més que la brisa xafogosa plena de sal d'aquesta hora.

En posar els peus a la platja, quedem sorpresos ja que no som l’únic grup que ha arribat al petit poblet. I fixant-nos-hi, cadascun és més esperpèntic que l’anterior. Un grup de pallassos, un d’espadatxins, un de mags i molts més.

Estranyament, tothom ens aplaudeix i ens fan seguir una corrua formada per tots aquests personatges. No hem aconseguit passar inadvertits. El desconcert encara és més gran quan, en desfilar per davant d’unes persones vestides d’etiqueta, aquestes aixequen uns cartells amb números. Deus i nous i mig. Els espectadors estan extasiats amb aquests números i nosaltres seguim sense entendre res.

Arribàvem disposats a gastar part del nostre botí i que ens veiés el mínim de gent possible, però la festa, gresca i xerinola que hi ha muntada ho fa del tot impossible.

Finalment, en acabar la processó de personatges inimaginables de trobar-los tots junts, proclamen que els pirates som els més autèntics i ben caracteritzats. Ens entreguen un tresor que no aconseguiríem ni en cinc incursions a indrets benestants. Tan bon punt ens el donen, el bescanviem immediatament per les vitualles necessàries i carreguem el vaixell per fugir d’aquest món de bojos.

Abans de marxar, ens pregunten si ens volem quedar fins a la crema del Rei Carnestoltes. Declinem l’oferiment, no fos cas que ens hi afegissin. Si són capaços de cremar el seu rei, què no farien amb uns perdularis com nosaltres dins d’aquesta disbauxa descontrolada.