Astres ocults.

La Lluna, la pruna i l’eclipsi de Sol. L’espai que ens fascina.

Missió.

La Lluna està en boca de tothom. Una nova missió espacial torna a albirar la seva cara oculta, i sembla que la cursa espacial, que semblava adormida, es desperta com feia temps.

Aquesta setmana s’ha completat un vol tripulat al voltant de la Lluna amb un retorn lliure cap a la Terra. És el primer cop en més de mig segle que una nau tripulada torna a veure directament aquesta regió lunar des de l’espai.

Batalleta.

Sempre m’han fascinat aquests temes. De petit retallava notícies sobre l’espai i els fenòmens astronòmics, i era el fan número u dels Perseids de mitjan agost, les populars llàgrimes de Sant Llorenç que encenen el cel quan la Terra creua la cua del cometa Swift-Tuttle.

Recordo una vegada, tornant d’un dia de platja amb els meus pares i mon germà. Vam aturar-nos en una àrea de servei perquè teníem una llum del cotxe fosa. Jo estava mosquejat perquè volia arribar a casa i pujar al terrat per veure els estels fugaços, i no parava d’empipar.

El meu pare va intentar canviar la bombeta, fins i tot m’ho va fer provar a mi perquè tenia les mans més petites, però no hi va haver manera.
Vam prosseguir el viatge i, en un dels peatges, ens va parar la policia, en aquella època la guàrdia civil, i la conversa, tot i ser en castellà i una mica surrealista, va anar així:

Salutació de rigor i l’agent li pregunta al meu pare «Sap que té una llum fosa?» I ell respon: «No veu com duc les mans?» tot ensenyant l’emmascarament que el motor li havia deixat a les mans. Tot seguit li diu: «Circuli amb compte i demà ja durà el cotxe al taller». I cap a casa.

Tot va acabar bé i, en arribar a casa, ens vam reunir nosaltres quatre, a més de tiets, cosins i alguns veïns que s’hi van afegir, tots dalt del terrat mirant el cel i cridant «Mira, mira!» mentre assenyalàvem allà on apareixia la il·luminació estel·lar que queia de l’espai.

Noticies.

Encara guardo retalls de quan un meteorit, el Shoemaker – Levy 9, fragmentat en 21 trossos, va impactar contra Júpiter durant una setmana del mes de juliol de 1994. Era el primer cop que la humanitat veia l’impacte d’un cos celeste contra un planeta. El fet de retallar el diari, amb l’olor de tinta, enquadernar i desar, se’m va quedar gravat en el record.

O quan, el 2006, la Unió Astronòmica Internacional va modificar la definició de planeta, tot excloent Plutó de la llista i relegant-lo a planeta nan. Per a molts segueix essent el novè planeta del sistema solar, tot i que oficialment no ho sigui. La ciència i la nostàlgia semblen orbitar en trajectòries diferents en aquest aspecte.

I d’altres efemèrides que em feien somiar amb universos llunyans.

Actualitat.

Ara totes les mirades se les emporta la Lluna, però el dotze d’agost es desplaçaran cap al Sol. Ens espera un eclipsi total de Sol. Tot i que d’eclipsis n’hi ha cada divuit mesos en algun racó del món, en un mateix punt de la Terra poden passar segles entre l’un i el següent. És un fenomen que no es veu a Catalunya des del 1905 i que no tornarà fins d’aquí uns cent cinquanta anys, segons càlculs astronòmics generals.

Escrit.

Pensant en tot això, he recordat que fa una dècada em vaig presentar a un certamen literari amb un relat de ciència-ficció molt nostra. I avui, explicant-te el pas del nen que retallava notícies i que n’ha acabat escrivint històries, m’ha vingut de gust compartir-lo amb tu.

FEM HISTÒRIA

Transcorreguts cinquanta anys de l’arribada dels humans a la Lluna, s’està a punt de batre aquest èxit històric i amb escreix.
L’any 2020, l’Agència Espacial Catalana (AEC), amb els seus propis recursos i programes espacials, pot passar la mà per la cara a d’altres països més desenvolupats en aquest camp.
Serem els primers a assolir el que fins no fa gaire es creia inabastable, arribar a Mart amb una missió tripulada.

El primer objectiu que teníem anotat a l’agenda era aconseguir una nau ràpida, que ens permetés fer el viatge el més curt possible.
Paral·lelament, mentre el projecte avançava, no sense entrebancs, s’anaven fent els estudis pertinents dels trastorns físics i psíquics del cos humà a la ingravidesa espacial. Es van configurar unes pautes d’entrenament i d’alimentació per tal de minimitzar les afectacions, tot i que sabíem que les acabaríem patint igualment.
Coneixíem els riscos a què ens exposàvem: atròfia muscular, pèrdua de massa òssia, alteracions cardiovasculars i del son... Però un assumeix aquests fets si vol arribar el primer a les fites marcades per ser recordat en els anals de la història.

Després d’una llarga i dura investigació, mesos i anys de poques hores de descans, es va aconseguir una nau capaç de viatjar a una velocitat compresa entre els trenta-cinc i els trenta-vuit quilòmetres per segon, fet que revolucionava l’aeronàutica espacial multiplicant gairebé per dos la velocitat màxima mai assolida per un vehicle similar i tripulat. Això feia que el viatge d’uns cinquanta-sis milions de quilòmetre, segons quina fos la posició dels dos planetes dins les seves òrbites respectives, es pogués fer, teòricament i sobre el paper, en uns divuit dies de trajecte.

Doncs si! Ja estem aquí! Divisem Mart des dels ulls de la nau, una visió espectacular del planeta vermell. Abans d’aterrar orbitarem per trobar el lloc ideal, senyalat sobre els mapes des de la Terra estant, per tal d’estacionar-hi i poder, un cop conclosa la missió, realitzar el viatge de tornada.

El trajecte, si no hi ha cap imprevist d’última hora i els càlculs són correctes, haurà tingut una durada de divuit dies i dotze hores i escaig.

La minsa tripulació, formada per dues dones i un home, està a punt de fer història i encara ara, tenint-lo davant, se’ns fa estrany i ens costa de creure que estiguem aquí, preparats per fer les primeres passes en un planeta que no és el nostre. Serem els primers a fer-ho i ves a saber quan es podrà tornar a repetir l’efemèride, cal recordar que encara ara ningú ha tornat a trepitjar la Lluna!

Un cop la nau toqui terra, haurà arribat l’hora de comunicar la posició i seguir les instruccions que ens donaran des de l’AEC. Esperem que les ones electromagnètiques, tot i el retard, arribin correctament al seu port.

—Terra, aquí Mart.
I comença l’espera de poc més de tres minuts d’anada, configuració de la resposta i el mateix temps de tornada.

—Endavant Mart.
Sembla que ha funcionat tot correctament.

—Confirmem l’arribada a Mart. La nau està estacionada en el punt acordat i ens disposem a baixar per fer la primera passejada marciana.
Sis minuts i mig més d’espera.

—Procedeixin doncs.

Hem estat discutint durant tot el viatge les paraules a dir en el moment del descens per l’escalinata de la nau cap a sòl marcià. Llargues hores de debat entre tots tres per acabar volent emular les paraules lunars.

—Un gran pas per nosaltres i el nostre petit país, però un grandíssim pas per tota la humanitat.
Només queden tres minuts i quart per poder dir definitivament que hem fet història.

Comparteix.

I tu? Tens alguna anècdota estel·lar o algun relat astronòmic?

Fem créixer aquest cel d’històries, perquè quan les expliquem sempre brillen més.

Ves a Participa