Ànima lliure.

Les persones se’n van. Els records es queden.

Comiat.

Hi ha moments en què toca acomiadar-se de manera permanent, però les vivències compartides es queden per fer-nos companyia. Aquest text és un petit homenatge, un passeig pels records vívids d’una persona estimada que hem acomiadat fa uns dies. Un intent de deixar per escrit allò que el temps no ha pogut esborrar de la memòria.

Vacances.

Els estius al Delta com a capítol central. La casa de l’Aldea, la platja de l’Ampolla, les visites a les rodalies.
Aquelles vacances en família, dinant al txiringuito una paella i aquell pijama impossible: flam, boles de gelat, fruita en almívar i nata. M’encantava, era el meu tresor. No confiàveu que me’l pogués acabar, però mai en quedava res perquè tots n’agafàveu la vostra porció.

Recordo també el dia del batut de xocolata. Jo, tossut com una mula, volia una marca concreta i allà no en tenien. Tots insistíeu que era el mateix, però jo sabia que no. I tu reies, perquè ja em coneixies prou bé.

O la història de com vaig deixar la pipa. Primeres vacances, un hotel i unes cortines traïdores. Marranada, reclamant-la per dormir. Finalment, a manca de trobar-la, vaig dormir sense. L’últim dia la vas trobar i, amb la mare, còmplices, la vau llençar al cubell de la brossa. Porta tancada, pipa oblidada i superada una etapa més de la vida.

Aquells estius no eren només vacances, eren una manera de ser família.

Dinars.

Els diumenges que pujàvem a casa vostra, teníem una rutina establerta. La cerca profunda entre els coixins del sofà, on sempre apareixien monedes perdudes. Veritables troballes arqueològiques.
Després fèiem un dinar memorable i la passejada per la ciutat, per tirar-lo avall, pels carrers antics acompanyats de fred i boira.

I els aniversaris i celebracions variades. Els Tots Sants amb panellets, i aquell any que no n’hi havia de coco, els meus preferits. Fidel a la meva tossuderia, no en vaig volguer tastar-ne cap. Et va saber tan de greu que, des d’aquell dia, mai més van faltar els volcans de coco. Un petit detall carregat d’estimació i que, vist en perspectiva, ara em sap greu a mi.

També els Reis, amb regals i enganys benintencionats per il·lusionar els petits de la casa. I de postres, aquella fava fugissera que mai ningú va trobar, però sí recuperar a l’entrada Tradició oral. Moments que encara em fan somriure.

Caps de setmana.

Els caps de setmana que venies per ajudar-nos amb les tasques de la casa. Una barreja de rutina i sorpresa. Jo tornava de caminar per la muntanya amb alguna troballa, i diria que gaudies més tu veient el que portava que jo recol·lectant-ho.
Un cistell de bolets que et fascinava, un manat d’espàrrecs que t’emocionava, o una poma, castanyes, anous... Qualsevol cosa era motiu de conversa i celebració.
Eren instants senzills, però plens de vida. D’aquells que no semblen importants fins que un dia t’adones que ho eren tot.

Tancar el cercle.

Crec que va bé tenir aquests moments de record, rememorar aquells instants especials que hem viscut plegats.
Segur que tu també tens algú per recordar, una anècdota que et fa somriure o un detall que encara t’acompanya. Si et ve de gust compartir-la, m’encantarà llegir-la i que aquest espai serveixi de punt de record.

Aquest és el meu senzill record per a tu, Tia... de Vic.
Que allò viscut continuï caminant entre nosaltres.