Setmana de proximitat.

Trobar qualsevol lectura en l’idioma matern. Uns dies on això es fa realitat.

Celebracions.

Hi ha dies mundials i internacionals on es commemoren efemèrides importants. Alguns sobre temes i aspectes rellevants i d’altres més anecdòtics.
A l’entrada seguretat alimentària ja t’explicava que el set de juny se celebrava el Dia Mundial de la Seguretat Alimentària.

Properament, per posar dos exemples relacionats amb la lectura, trobem:

• El Dia Internacional de la Bibliodiversitat, per donar veu, suport i visibilitat a les editorials petites i independents. Per defensar el mercat literari i sortir del monopoli dels supervendes.

• El Dia Internacional de la Biblioteca, per homenatjar aquests espais com a salvaguarda de la cultura i la memòria de la humanitat.

També hi ha commemoracions més locals. Entre el 18 i el 27 de setembre és el torn de la Setmana del Llibre en Català, un esdeveniment cultural que vol ser estímul i ajuda a la promoció de la lectura de llibres en català, programant activitats extenses i de qualitat per tal d’aconseguir-ho.

Certàmens.

Dins d’aquest marc també s’entrega el premi Núvol de contes. Un certamen on he volgut participar, però el meu text no ha estat un dels escollits com a finalista.
De totes maneres, te’l deixo aquí perquè el puguis gaudir i em donguis la teva opinió en la veu, el to i l’estil, encara que potser el tema no sigui dels teus preferits.

El temps trencat

Recordo aquella nit com si estigués passant ara mateix, amb la xafogor a la pell i les veus a les orelles. El temps se’ns escolava entre els dits sense poder-lo retenir.

La primera gresca d’estiu amb els companys de feina. Jo, amb els dinou acabats de fer i un carnet de conduir nou de trinca que em cremava a les mans. El sorteig de conductor em va triar a mi, qui sap si per les ganes que en tenia o per les poques de la resta.

Les hores van ser molt fugisseres. Un sopar a la fresca, gots a la plaça, música al parc i mirades furtives que buscaven alguna cosa.

Les converses es van anar apagant i ens calia una continuació del pla inicial. Algú havia sentit que era Festa Major al poble del costat, així que tocava moure’s.

Vam encabir-nos tots cinc dins d’aquell trasto de quatre rodes i tres portes. Empentes i cops per aconseguir el millor lloc, l’olor de suor d’estiu es barrejava amb la colònia barata. L’eufòria era infinita i la confusió regnava en aquell petit espai. Jo intentava mantenir el cap clar entre rialles i cançons desafinades. Tots parlaven alhora, tothom volia manar i les ordres eren contradictòries. “Gira aquí!”, “No, no, és recte!”, “T’has passat”, “Encara falta”. Jo conduïa, dins d’aquell tràfec, intentant seguir un camí que canviava constantment.

Llavors, tot es va trencar.

Un crit ordenant un gir, un gest tardà, un volant que s’escapa.

Un impacte, unes voltes de campana, el soroll sec dels vidres trencats, del metall abonyegat.

Un instant que deuria durar uns segons, però que encara el visc a hores d’ara.

A partir d’aquell instant, el temps ja no és el mateix. Avança feixuc com si arrossegués els peus per fer-ho lentament.

Les persones que venen de visita, cada cop menys, arriben amb històries que ja no sé on situar, m’expliquen fragments de les seves vides que ja no em pertanyen. Parlen, riuen, exposen. Jo escolto, incapaç de moure’m, mirant des de la meva tribuna particular.

La meva cosina té nou pis i jo només sóc capaç de fixar-me en la taca que té al jersei. El meu pare m’explica batalletes de la feina, però jo estic centrat amb el fluorescent que pampallugueja.

Quan marxen em quedo sol amb la cadira buida i la sensació que el món continua girant sense mi. Un silenci espès m’omple les orelles i jo espero que el meu camí, aturat de fa tant temps, es desencalli definitivament.

Restriccions.

És divertit provar de fer un text dins d’uns límits, ja siguin autoimposats o per poder prendre part en un certamen literari.
A l’entrada dilema creatiu et proposava un text que reflexionava sobre aquest espai limitat, i a la de bases literàries t’explicava diferents experiències viscudes on havia de complir amb aquests límits estrictes.

Contribuir.

Si vols provar el repte, t’animo a escriure un text en català, de tema lliure i amb un màxim de tres mil sis-cents caràcters.
Si t’animes, pots enviar-lo a Participa. També pots deixar un comentari del relat breu que t’he compartit abans.
Fem que aquest fil encara ens uneixi molt més.

Ves a Participa