Endavant i endarrere.

Imagina el futur; Recorda el passat.

La memòria ens fa retrocedir i la imaginació ens projecta més enllà.

Dubte.

Els viatges en el temps no els he acabat d’entendre mai.

Els pots fer amb una màquina o amb un súper poder, però seràs capaç de mantenir-ho tot igual? De no canviar res en absolut?

La teva sola presència ja ho distorsiona tot, oi?

Sentit.

Sempre hi haurà canvis inevitables, tornant del passat te’ls trobaries i venint del futur els provocaries.

Amb aquesta premissa, cal acceptar-ho i donar-li la major coherència possible. I això, almenys per mi, és complicadíssim.

Has de tenir en compte el que fas que passi en un temps que no et toca viure. Després, introduir els canvis quan tornes al teu present.

Tot plegat sembla un cercle viciós que, per girar sense distorsió, no el pots trencar en cap moment.

Personal.

M’interessa aquest punt de vista, però em costa endinsar-m’hi sense perdre la lògica interna del text. Potser per això encara no m’hi he atrevit gaire i tot i no haver escrit res estrictament sobre viatges temporals, sí que he provat de jugar amb el temps d’una altra manera.

Et deixo un relat breu que vaig presentar al certamen Font de Santa Caterina de Montornès del Vallès, el 2011. No va tenir gaire recorregut, però n’estic prou content.

Parar el temps:

Per fi ho he aconseguit. M’he passat tota la tarda concentrat amb el rellotge de paret, volia que s’aturés, que el temps quedés congelat, que el pèndol deixés d’oscil·lar monòtonament i el tic-tac no penetrés més dins les meves oïdes.

Des d’aquell instant la calma s’ha apoderat de tot. He aturat el món. No se sent res, ni el refilet dels ocells, ni els nens jugar a la plaça, ni cap cotxe passant. Res.

Em repenjo al respatller de la cadira i alço els braços, m’estiro i tot seguit entrellaço les mans i me les poso rere el clatell tot doblegant els braços.

Una gran satisfacció m’envaeix, estic orgullós del que he aconseguit i abans de tornar-lo a engegar en vull gaudir una mica més.

De cop noto una esgarrifança, la frustració s’apodera de mi fent-me pensar que de nou he tornat a fracassar. El campanar està sonant, són les vuit de la tarda i no he aconseguit el meu propòsit, tan sols m’hauré d’aixecar i donar-li corda al mentider rellotge de paret perquè faci ballar de nou el seu pèndol en aquell vaivé sense aturador.

Anima't.

Has pensat mai en aquests viatges i les seves paradoxes? Comparteix unes ratlles que llegirem ara, però potser canviaran perspectives en un futur que encara no hem viscut.