L’ordre de les paraules.

Quan el text emergeix: Introduïm les frases per fer un relat.

A l’entrada anterior, L’impuls d’escriure, proposava un exercici d’escriptura automàtica basat en una fitxa de dòmino.
Vaig triar-la i, amb la imatge que va sortir, vaig escriure durant tres minuts.

Dins d’aquell text, vaig seleccionar les frases que em van resultar més evocadores :

• Quan ens iniciem al mar.

• Volem la velocitat que la societat ens inculca.

• Andròmines de platja que van a pedals.

Ara, aquestes tres frases les integraré en un text inspirat en les idees que em suggereixen i que marcaran el camí cap a un relat breu.
D’aquesta manera tanquem el cercle inicial. D’un començament atzarós a un escrit ben estructurat, amb un relat final.

El resultat és el següent:

Mar endins.

Havia decidit anar-me’n de vacances per evadir-me d’aquesta velocitat de vertigen que la societat ens inculca.
Volia deixar de córrer i relaxar-me per primera vegada en molts mesos.

Vaig escollir un poblet costaner del nord del país. Un hotel petit i acollidor em va obrir les portes i una platja encantadora m’esperava per refrescar-me. Feia segles que no em banyava i pensava que ni tan sols recordaria com nedar.
Però, en realitat, quan ens iniciem al mar i surem al seu interior, aquesta sensació no s’oblida. Els records tornen i tornem a moure’ns com si ho féssim habitualment.

Després d’uns dies en una rutina abassegadora, vaig decidir trencar-la. Des del primer moment m’havia cridat l’atenció una d’aquelles andròmines de platja que van a pedals i en vaig llogar una durant tot el matí. Ja m’havia desintoxicat de l’estrès laboral i necessitava novament acció.

Vaig començar a pedalar mar endins i quan vaig ser a una bona distància de la costa, em vaig estirar al terra de la petita embarcació. Vaig tancar els ulls i respirar profundament aquell aire amb olor d’algues. No sé quant de temps vaig estar així, però vaig tenir sort d’haver-me empastifat de crema solar a consciència, perquè el sol ja baixava cap a l’horitzó quan em vaig aixecar sobresaltat.

En mirar per la borda, només veia mar. Ni rastre de la platja d’on havia sortit al matí, ni de cap altre indici de terra ferma.

Vaig seure al seient del capità i vaig pedalar com un boig durant hores, fins que vaig albirar una petita porció de terra. A mesura que m’hi acostava, vaig veure que era una illa minúscula, però almenys m’hi podria refugiar del sol i les onades.

En arribar-hi, vaig saltar a terra i vaig inspeccionar el voltant. No hi havia res més que una mica de vegetació, algun arbret amb grans fruits al capdamunt de la capçada i una muntanya que s’alçava al centre d’on baixava un riu que, si calia, no em deixaria deshidratar.

Al principi no era un assumpte que em pertorbés gaire. Dins del patí hi tenia una petita nevera amb una mica de beguda i menjar. Però si la cosa s’allargava, podria resistir amb els fruits i l’aigua.

Així que, si estàs llegint aquest missatge que he posat dins d’aquesta ampolla, fes que algú em vingui a buscar. Ja fa massa temps que m’he aturat de la rutina i, sorprenentment, necessito el meu estimat estrès laboral, que mai hauria pensat que trobaria a faltar.

Què t’ha semblat l’exercici?

Vols dur-lo a terme i compartir-lo?

Ves al següent enllaç per conèixer les instruccions i fer-me arribar la teva proposta.

L'impuls d'escriure