Històries secundàries.

La vida als marges. Els protagonistes d’última línia.

Personatges.

Les històries sempre ens parlen dels mateixos. Dels que guanyen, dels que tenen un destí extraordinari i ocupen el centre de l’escena. O dels dolents més funestos que els contraposen.
Tots ells són els protagonistes clàssics de les històries explicades, els que la llum els segueix allà on van o la foscor els amaga deliberadament.

Però, si t’hi fixes bé, cada relat està ple de siluetes que passen de puntetes, de noms que apareixen una sola vegada, de personatges que no tenen ni una línia de diàleg i se’ls veu de passada. Uns secundaris que pinten poc a la narració, que semblen superflus. Què passa amb tots ells? I si els donéssim veu? No mereixen que la seva història sigui explicada?

Exemples.

Pensa en la cambrera que serveix el sopar als herois. Ningú la recorda, però cada servei és una batalla silenciosa contra la seva al·lèrgia severa al marisc. Quan torna a la cuina, respira fondo i es pregunta si algun dia podrà treballar en un lloc on no hagi de patir per la seva vida cada vegada que aixeca un plat.

Aquell company de classe que només apareix en un flashback, amb una frase mal dita i un somriure nerviós. Potser aquell dia havia dormit malament perquè els seus pares discutien. Potser aquell somriure era un intent desesperat de semblar normal.

O el soldat que mor a la segona escena, tan ràpid que ni el guionista li ha posat nom. Però ell en tenia un. I els seus pares guardaven les seves cartes i la seva germana petita volia ser com ell. La seva mort és un detall de guió, però per algú, dins del seu món, era el centre de l’univers.

Tots ells tenen una història, una vida, unes pors i unes esperances. Tenen alguna cosa a dir i en podrien ser els protagonistes. Aquestes vides insignificants són les que donen textura a les grans històries, tot i que no les mirem amb atenció. Hi ha un tresor en allò que no es veu, en la vida que es troba entre bastidors. Què passaria si ens fixéssim en els invisibles?

La literatura, de tant en tant, ja utilitza aquests punts de vista alternatius, però sovint continuen centrant-se en personatges igualment rellevants.

Concreció.

Pensa en Les bruixes de Roald Dahl. Coneixem la versió dels nens i de l’àvia, però i les bruixes? No tenen pors, dubtes, contradiccions o angoixes? No hi ha cap bruixa que, en secret, odiï la feina i somiï en una vida tranquil·la preparant pocions a la seva cabana aïllada i venent plantes aromàtiques als mercats?

O en les històries de fantasia, els orcs i els ogres són els dolents per defecte. Però quin món habiten? Què pensen? Què senten quan ningú els mira? Què els fa riure? Què els trenca el cor?

Prova.

I és aquí on comença el joc. Aquesta setmana vull fer un experiment explorant precisament això, les històries que no s’expliquen. Escriuré un relat breu sobre un personatge inadvertit d’una obra coneguda i li donaré el protagonisme que mai ha tingut.

A la propera entrada te’l presentaré.

Comunitat.

Mentrestant, m’agradaria llegir la teva. Quin personatge secundari creus que mereix, per fi, ser protagonista de la seva pròpia història?

Si t’inspira aquesta idea, comparteix-la.

Ves a Participa