Secundaris protagonistes.

Ho saps tot de la Caputxeta. Ara és el torn de sa mare.

Precedents.

De ben segur que has llegit, explicat o escoltat el conte de la Caputxeta Vermella moltes vegades. N’has sentit tota mena de versions, de significats ocults i de moralines. Però, si ens centrem en les versions escrites, en destacaria aquestes:

• La versió de Charles Perrault, sense llenyataire ni caçador. No hi ha figura masculina salvadora. El llop es menja la nena i no hi ha rescat. És un advertiment sobre els perills de confiar en desconeguts i no està enfocada cap a un públic infantil, sinó a la societat en general.

• La versió dels Germans Grimm, més amable i amb aquests personatges salvadors que Perrault no tenia. Així, suavitzen la violència i eliminen els elements sexuals. També afegeixen el rescat i l’orienten clarament cap a un públic infantil.

• Les versions modernes, amb punts de vista feministes, humorístics, ... amb crítica al masclisme inherent de les versions anteriors. Variants que juguen amb perspectives diferents i revisen el conte amb ulls contemporanis. Entre totes aquestes reinterpretacions, n’hi ha una que vaig llegir fa temps i que em va sorprendre. És la versió de James Finn Garner, un petit llibre titulat Contes per a nens i nenes políticament correctes on revisa tretze contes populars. Els dóna un punt de vista fresc i innovador.

Continuïtat.

I, com ja et vaig dir la setmana passada a l’entrada Històries secundàries, volia jugar amb un text conegut des d’un punt de vista poc explorat. Per això et deixo una quarta versió: La meva!

Em posaré a la pell de la mare de la Caputxeta Vermella i miraré de copsar la seva vida per portar-la a primera fila, per donar-li aquell protagonisme que mai no li han deixat tenir. Dins la mateixa història tradicional descobrirem què feia la mare aquell dia i per què mereix, d’una vegada, sortir de l’ombra.

La història secreta de la mare de la Caputxeta.

La mare de la Caputxeta es va llevar aquell matí amb el cap ple de pensaments. Feia temps que no tenia ni un sol moment per respirar. Entre la feina i l’adolescència de la nena, sentia que el món li queia a sobre. Però, per fi, havia arribat l’anhelat dia festiu que li tocava cada quinze dies.

Havia fet plans amb les seves dues millors amigues. De tant en tant feien aquestes trobades i s’evadien de la duresa de la vida. Només pensar-hi ja la relaxava.

El so del telèfon la va treure de l’endormiscament en què s’havia submergit. En despenjar, la fesomia li va canviar de cop. El dia s’acabava d’estroncar, però ella no ho volia permetre. Volia gaudir de la planificació mil·limètrica que havien fet.

Mentre omplia el cistell amb vitualles per a la seva mare, va començar a rumiar una alternativa per salvar el seu pla.

– Caputxeta, porta això a l’Àvia – va dir, amb un somriure que amagava més coses del que semblava.

La nena va sortir de cop i volta d’un racó, amb mala cara. Ella semblava també tenir plans.

– Però mama, no recordes que avui...
– L’Àvia està malalta i li cal tot això. Ja saps que jo estic sempre molt atrafegada, així que com més aviat hi vagis, més aviat podràs fer el que vulguis.

La nena sabia que no tenia cap opció de convèncer-la. Va agafar la seva jaqueta vermella, va arrencar-li el cistell de les mans i va sortir rabent per la porta del darrere, que escurçava força el camí cap a casa l’àvia, al bell mig del bosc.

Quan la porta es va tancar, la mare va deixar anar un sospir llarg i profund, gairebé alliberador. Es va treure el davantal, es va deslligar els cabells i va sortir al porxo.

Ja l’esperaven amb el cotxe engegat i una banda sonora que només s’intuïa, però que assegurava diversió i evadiment.

Van riure, van xerrar, van compartir confidències i, per una estona, va recordar qui era abans de ser “la mare de la Caputxeta”.

De cop, la conversa va fer un gir que ningú havia previst.

– Heu sentit que pel bosc hi corre un llop? Diuen que ja ha atacat a dos o tres excursionistes.
– Què dius?
– Sí, un llop.
– No pot ser... Aquest matí he enviat la nena a portar menjar i medicines a la meva mare.

Van empal·lidir. Sense pronunciar ni un mot es van aixecar d’un bot, van pagar i van sortir corrents cap al cotxe. Un cop a casa, la Caputxeta encara no hi era.

La mare va obrir l’armari dels mals endreços. Per primer cop en molt de temps va veure les eines que havia heretat de la seva mare. L’escopeta, la destral, els ganivets... Tot allò que sempre havia considerat part d’una vida que no era la seva. Aquell vespre, però, ho seria. Es van armar i van enfilar corrents pel corriol del bosc.

Quan van arribar, es van acostar a poc a poc a la casa. Semblava en calma, massa tranquil·la i amb llum a l’interior. Es van plantar davant la porta, ella al centre i les dues amigues als flancs, formant un triangle perfecte.

Un xiscle esfereïdor va trencar l’aire.
La mare va esbotzar la porta d’un cop de peu.
El món es va aturar.
La imatge era dantesca.
Mobles trencats. Vidres per terra. L’àvia, lligada a una cadira.
I el Llop. Estirant els braços per agafar la Caputxeta, que intentava fugir amb els ulls esbatanats i plens de por.

Aquell vespre van acabar endreçant el terrabastall i netejant com un dia qualsevol. Però el sopar va valdre la pena, van gaudir d’un bon estofat, les cinc dones juntes.

Comunitat.

I aquí acaba el joc, ara és el teu torn. Tria un conte i reescriu-lo des del punt de vista del personatge més secundari que hi hagi.

Anima’t! M’agradarà molt llegir-te i veure quins personatges fas sortir de l’anonimat.

Ves a Participa